Patrimoni Lingüístic: Nord-Occidental Lleidatà

Una llengua amb identitat pròpia

El català, com totes les llengües, té accents i matisos diferents segons on es parla. El català occidental (pallarès, ribagorçà, lleidatà, tortosí i valencià), des dels inicis de l’idioma –quan el llatí parlat es va transformar en les llengües romàniques— ha estat, juntament amb l’oriental (central, rossellonès, balear i alguerès), una de les dos grans varietats constitutives de l’idioma, parlat avui del Pirineu (Ribagorça, Pallars, Andorra...) fins a Alacant.

De l’àrea occidental van sorgir la majoria dels textos més antics que coneixem en català, ja al segle XII, i en català occidental han estat pronunciats els únics discursos que en la nostra llengua s’han sentit davant l’Assemblea General de les Nacions Unides (gràcies als successius caps de govern del Principat d’Andorra, quan hi han intervingut).

El lleidatà: un dels grans pilars del català

El català nord-occidental, en la seua varietat lleidatana, es parla a tota la vall del Segre i a les valls i altiplans que l’envolten, des de la Seu d’Urgell fins a Mequinensa, amb poblacions tan importants com Cervera, Tàrrega, Mollerussa, Balaguer o Fraga (ja a la província d’Osca); incloent-hi la ciutat de Lleida, cap i casal de la Catalunya de Ponent. És, doncs, un dels grans pilars del català.

Avui en dia, el lleidatà perviu i es reconeix bàsicament en la seua fonètica

🔊 Trets fonètics característics

• Pronunciació tancada de la e tònica en paraules com francès, cadena, ceba, tres, què...

• Distinció oberta/tancada en alguns casos com veure/beure (o veu/beu), set (número 7) /set (‘necessitat de beure’), vell/bell...

• No confusió de la e i la a, ni de la o i la u, en síl·laba àtona; així es distingeix clarament, a diferència del que passa en català oriental, entre pontet i puntet, o entre especial i espacial

• Articulació com a e oberta ([ɛ]) de la -a final (generalment, marca de femení): cas[ɛ]. terr[ɛ], cos[ɛ], pil[ɛ], moss[ɛ], Lleid[ɛ]...

• La distinció entre e tancada i oberta serveix per marcar la diferència entre la primera i la tercera persona verbals: jo cantav[ɛ], ella cantav[e]; o també, col·loquialment, discrimina el gènere del sufix -ista: un artist[e], una artist[ɛ]

• La x- inicial o darrere consonant es pronuncia sempre com la tx-: xarxa, xàfec, marxa...

• Diftongació de la “o” inicial en “au” (oliva: auliva; olor: aulor; orella: aurella; orelleta: aurelleta...)

🧩 Trets morfològics distintius

També té trets morfològics distintius, vius especialment en la llengua parlada, com:

• l’article masculí lo, los: lo cotxe, los camions..

• l’increment verbal -ix: ell patix, elles servixen...

• els subjuntius en -o: digo, faços, dormon (‘digui’, ‘facis’, ‘dormin’)...

📚 Lèxic propi

També té un lèxic característic, diferenciat d’altres variants de l’idioma.

💛 El lleidatà, patrimoni viu

El lleidatà és una manera de parlar que forma part del patrimoni cultural i identitari de Lleida i del territori de Ponent, i continua viu en el dia a dia de la seua gent.